A la fi del segle XIX, John Martin *Littlejohn, un brillant escocès posseïdor de quatre doctorats, es va matricular a l’escola de *Kirksville. De fet, pel seu treball com a periodista, s’havia dirigit a aquest lloc per a entrevistar *Still, donada que la fama del “vell doctor” havia començat a estendre’s per diversos estats. *Littlejohn, a més de periodista era metge especialista en fisiologia. Molt ràpidament es va convertir en el braç dret de A.T. *Still i curiosament, va ser la vegada estudiant i professor a l’escola de *Kirksville, arribant finalment a ser nomenat degà d’aquesta.
Va afegir el programa acadèmic ciències fonamentals com la Química, i va destacar la importància de l’estudi de la Fisiologia per a la salut. Segons *Littlejohn: “La Fisiologia és la porta d’entrada a l’immens món de l’osteopatia”.
La defensa d’aquestes ciències fonamentals li va portar a freqüents discussions amb *Still, ja que per a aquest últim l’important era “L’ESTRUCTURA” mentre que *Littlejohn va insistir en la importància de “la funció” com a element principal. Com a conseqüències de les seves diferents visions de la medicina, va decidir traslladar-se finalment de *Kirksville a Chicago, on va fundar *The Chicago *College *of *Osteopathic *Medicine, que va arribar a ser una de les més importants escoles dels Estats Units. A *Littlejohn devem el desenvolupament d’una osteopatia més maximalista i global i especialment l’aparició de tècniques com el T.G.O. (Tractament General *Osteopático posteriorment desenvolupat per J. *Wernham), el qual està basat en els seus propis estudis sobre la biomecànica humana i en concret en l’acció que la força gravitatòria té sobre la postura .Al 1917, *Littlejohn va deixar Chicago i tornar a Europa. Es va instal·lar a Londres, on va fundar la *British *School *of *Osteopathy. Aquesta escola passarà a ser la primera institució *osteopática europea i ho continua sent en l’actualitat. Europa, l’evolució de l’osteopatia va seguir un camí diferent del qual des dels temps de *Still va seguir als EUA. Així, en l’actualitat, a Europa l’osteopatia és una professió independent, a la qual s’arriba mitjançant l’obtenció del DO (Diploma en Osteopatia); mentre que als EUA, els mèdics osteòpates cursen els seus estudis de Medicina i finalment s’especialitzen en Osteopatia, però poden, si és el cas exercir la cirurgia i prescriure medicació.
Des de l’inici del segle XX fins a la meitat d’aquest , va haver-hi una tendència cap a l’objectivitat i el racionalisme en el camp de l’osteopatia; al qual van contribuir sens dubte el propi *Littlejohn i l’aparició de la figura d’Harrison *Fryette amb els seus estudis sobre la mecànica vertebral. És realitzaven llavors tractaments amb un enfocament maximalista, deixant una mica de costat uns dels principis de *Still: “En-, arregla-ho i deixa que segueixi el seu camí …”. D’aquesta manera, la major part dels tractaments en l’època es van basar en tècniques de manipulació directa o *thrust.EL Període entre 1950 i 1975 aproximadament, produeix grans canvis en la visió que fins llavors es tenia de l’osteopatia. Això va ser degut al desenvolupament de nous enfocaments i l’aparició dels tractaments cranials i funcionals. A això van contribuir sens dubte figures com a W.G.Sutherland amb la seva revolucionària visió de l’aplicació de l’osteopatia en el camp cranial. El seu treball va ser continuat entre altres per H. *MAGOUN, V. *Frymann i Anne *Wales i potser representa la major evolució de l’osteopatia des dels temps de A.T. *Still. Destaquen també en aquest període: C.H. *Bowles i H.V. *Hoover amb la seva evolució cap a les tècniques funcionals; T.J. *Ruddy i F. *Mitchell amb les seves Tècniques d’Energia Muscular; L.H. Jones amb les seves maniobres de Tensió-*Contratensión o Jean Pierre *Barral que va centrar la seva atenció en el desenvolupament de les manipulacions viscerals, i que avui dia és un dels autors més llegits. El 1960 es va fundar la *European *School *of *Osteopathy (ESO), a partir de la unió d’un grup de reconeguts professionals entre els quals estaven J. *Wernham, T. *Dummer, T. Hall i P. *Blagrave i es va posar la base per al desenvolupament de noves escoles en tota Europa. En 1993 es produeix el reconeixement oficial en països com el Regne Unit, França, Bèlgica, Suïssa, Portugal, Austràlia, Nova Zelanda, etc. En 1997 el Parlament Europeu insta els estats membres de la UE en el reconeixement de l’osteopatia (Resolució *LANNOYE / *COLLINS 1997). A aquest efecte la *OSEAN (*Osteopathic *European *Academic *Network), es va formar per a promoure la cooperació en la Formació *Osteopática i per a desenvolupar un currículum acadèmic unificat a Europa; de la mateixa manera que el *FORE (Fòrum per a la regulació de l’osteopatia a Europa), treballa actualment per a aconseguir que en el reconeixement de l’osteopatia hi hagi una unificació de criteris a nivell Europeu.
El document “Estratègia de l’OMS sobre medicina tradicional 2002 a 2005 “recomana la utilització, promoció i el desenvolupament de l’osteopatia en els Estats membres. En l’actualitat, hi ha una tendència de retorn cap a l’origen holístic de l’osteopatia (aparentment d’acord amb la concepció inicial per part de *Still), donant-se el mateix èmfasi a aspectes dinàmics estructurals / funcionals i funcionals / estructurals tant des del punt de vista del diagnòstic com de la tècnica. D’aquesta manera, cada tipus d’aproximació al tractament, s’ha desenvolupat en la cerca d’elements més subtils i precisos per a tractar lesions concretes; el que implica, que avui dia, l’osteòpata disposi d’una gran quantitat de tècniques per a poder adaptar-se a cada pacient en particular.
L’osteopatia a Europa avui
El desenvolupament de l’osteopatia a Europa
El document “Estratègia de l’OMS sobre medicina tradicional 2002 a 2005 “publicat en 2002, recomana la utilització, la promoció i el desenvolupament de l’osteopatia en els Estats membres.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera l’osteopatia una professió sanitària de primera intenció i independent d’uns altres, i estableix l’accés formatiu a la mateixa en el seu document “*WHO *Benchmarks *for *Training *in *Osteopathy”, publicat el 2010.
Aquest document, defineix els criteris formatius mínims per a la pràctica de l’Osteopatia i estableix al seu torn i de manera clara, que l’osteopatia és una professió sanitària de primera intenció i independent d’altres com la fisioteràpia o la *quiropraxia.
EL Registre dels Osteòpates d’Europa es va fundar inicialment en 1992 per passar-se a cridar posteriorment Federació Europea dels Osteòpates (*EFO).
La *EFO aglutina avui a aquells professionals de l’osteopatia que compleixen amb els criteris formatius descrits per l’OMS en relació a aquesta professió. La Federació coordina també els esforços de les associacions nacionals d’osteòpates dels diversos països europeus per a aconseguir el reconeixement oficial de l’osteopatia en tota la Unió Europea (UE).
Aquesta Federació estableix per tant els criteris de base per a la pràctica professional, així com el codi ètic professional i els estàndards mínims de formació en osteopatia per als països de la UE. Amb la finalitat de permetre una clara identificació dels professionals entre el públic usuari de l’atenció sanitària en osteopatia, la EFO va crear la qualificació “Eur *Ost DO”, la qual és una identificació registrada que certifica que l’osteòpata que la posseeix compleix els criteris acadèmics i professionals descrits per l’OMS i per la pròpia Federació.
La EFO actua com a organització representativa dels Osteòpates Europeus davant els tres pilars de la Unió Europea (Comissió, Parlament i Fòrum Econòmic i Social de la mateixa). En aquesta funció, actua també com a representant dels osteòpates en el Consell Europeu de les Professions Liberals (CEPLI).
Des de la *EFO, es vol evitar interferències indegudes en les polítiques nacionals relatives a la professió; tenint en compte que la regulació en temes de salut en competència dels Estats membres; però al seu torn, es fa costat als diferents processos reguladors existents actualment per a tota la Unió.
La *EFO col·labora també amb altres organitzacions *osteopáticas com el Fòrum per a la Regulació de l’osteopatia a Europa (FORE) o el Registre Europeu dels Mèdics Osteòpates (EROP) en els seus esforços cap al reconeixement, la regulació i la lliure pràctica de l’osteopatia com a professió independent.
La *EFO i el *FORE, van publicar en 2012 el document “*The *Scope *of *Osteopathic *Practice *in *Europe”, per a definir el marc de competència de l’osteòpata. Gairebé a l’uníson, s’iniciava el procés d’estandardització oficial de l’osteopatia en el Comitè Europeu de Normalització (CEN), amb la creació d’un document oficial a aquest efecte.
En 2015, i després de diversos anys de treball, la Norma Europea UNEIX-en 16686: 2015 “Prestació de serveis d’assistència sanitària en Osteopatia”, va ser finalment publicada pel Comitè Europeu de Normalització (CEN-*CENELEC). La mateixa, estableix els criteris comuns, tant acadèmics com professionals i ètics, que els professionals de l’osteopatia europeus han de complir en tota la UE.
Aquesta Norma és el resultat del consens entre totes les agències d’Estandardització Europees en relació a la pràctica de l’Osteopatia i l’aprovació d’aquesta, va ser publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat Español (BOE) de 21 de gener de 2016.